CONTRA L'ESTRATEGIA UE15

CONTRA LA ESTRATÈGIA UNIVERSITARIA EU2015

"La universitat fins ara era un lloc tranquil per ensenyar, realitzar treballs acadèmics a un ritme pausat en el si del debat acadèmic. Ara és un potent negoci, complex, demandant i competitiu, que requereix inversions contínues i de gran escala. "

Així d'explícita es mostra l'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) en el seu diagnòstic de l'horitzó cap al qual es mou la universitat pública en els propers anys. Quina és la veritable causa d'aquesta avaluació? Un canvi estructural en l'economia suposa que el funcionament actual de les empreses exigeixi un model dual de treballador: una gran majoria precària i flexible i una petita elit hiperespecialitzada i amb accés a treballs d'alta qualificació. Aquestes necessitats empresarials es van traduir, d'una banda, en la divisió dels estudis superiors en grau i postgrau, i, en segon lloc, en la creació dels mal anomenats Campus d'Excel · lència que diferencien i jerarquitzen les universitats sotmetent-los a criteris de rendibilitat econòmica .

Si amb Bolonya les mesures es van centrar en la reforma de les titulacions, l'Estratègia Universitat 2015 proporciona el marc institucional que permet el desenvolupament ple del model d'universitat que pretenen imposar-nos (explícitament inspirat en el model anglosaxó). Els eixos fonamentals d'aquesta reforma són: la Governança corporativa, el Finançament competitiva, la creació dels Campus Internacionals d'Excel·lència i la redacció dels Estatuts de l'estudiant, del PAS i del PDI.

Per aconseguir una governança corporativa les autoritats polítiques estan disposades a lliurar el control executiu de l'educació superior als grups econòmics de més poder, als que representen, i els interessos (que no són els de "la societat", són els seus) defensen amb totes les seves eines. Ja no podem parlar de "influències", de "pressions", de "ingerències" per part d'aquests lobbys: hem de parlar de govern directe, immediat, unilateral. Aquesta és la realitat. La reforma de governança és un autèntic cop d'estat a la universitat, que queda definitivament intervinguda pels poders del mercat i plegada encara més als seus venals objectius.

Aquest eix de reformes implica l'adquisició per part del Consell Social de algunes funcions que actualment executa el Consell de Govern, passant a cridar Junta de Govern, formada per membres externs a la comunitat universitària. Amb la participació de membres externs es possibilita "la rendició de comptes davant la societat", cosa que significa realment la submissió de la institució pública a entitats privades. Entre les principals funcions d'aquest nou organisme estarà el nomenament i destitució del rector, que al seu torn nomenarà els degans i aquests als caps de departament. El que abans era un sistema democràtic de baix a dalt, es transforma en una estructura corporativa de tipus empresarial. A més per facilitar l'adaptació constant de la Universitat a un mercat canviant s'impulsarà el protagonisme d'òrgans individuals que agilitin la presa de decisions, ara unilaterals, al·legant la ineficàcia dels tràmits burocràtics (el rector passa a ser vist com un gestor). Això suposa la supressió dels pocs mecanismes democràtics de govern que li quedaven a la Universitat.

No obstant això les grans corporacions necessiten alguna cosa més que el govern directe de les universitats per posar decididament l'educació superior al servei dels seus beneficis: necessiten destruir el marc legal que a dia d'avui impedeix que les diferents universitats funcionin com a empreses independents, amb tot el que això implica: oferta de titulacions pròpies i diferents a les d'altres centres, potestat per aconseguir finançament provinent del sector privat, autonomia en la política de preus, contractació de personal propi i flexibilització dels models de contractes i salaris. El que plantegen aquests documents és una desregulació, una liberalització del sector que permeti la competència entre les diferents universitats, que deixi el camp lliure a la diferenciació entre elles, ia la conseqüent concentració de capital en unes poques a costa de la resta, perquè òbviament no totes poden oferir els millors salaris per atraure els millors professors, no totes poden les millors instal · lacions, no totes poden ser excel · lents (on per excel·lència hem d'entendre "la capacitat per produir coneixement explotables amb finalitats industrials" segons diu la Comissió Europea). No obstant això, la diferenciació entre unes poques escoles d'elits i moltes fàbriques de precaris no serà només el resultat de la lliure competència, sinó que s'impulsarà com a mesura política amb un finançament públic extraordinària a aquelles universitats que tinguin un perfil més atractiu. En això consisteix precisament la creació dels Campus d'Excel·lència Internacional que fomentaran aliances estratègiques entre universitats, empreses, centres de recerca etc. El rànquing d'empreses suposa un atac directe a la ja malmesa democratització en l'accés als estudis superiors.

D'altra banda amb l'excusa del deute de la Universitat pretenen imposar-nos un model de finançament en què les universitats diferenciades competeixen per reunir fons privats, que òbviament no són desinteressats, sinó que s'exigeix ​​a canvi una sèrie de competències que impedeixen el normal funcionament de la recerca i la docència: selecció de projectes en funció de la rendibilitat mercantil, reestructuració del sistema de titulacions en funció de la seva rendibilitat a curt termini (eliminació de carreres) i la transferència dels resultats a l'empresa finançadora (la qual cosa implica la desviació de fons públics, la difusió parcial dels coneixements, etc.). Però no només pretenen resoldre el problema econòmic així, també s'està establint un brutal augment de les taxes de matriculació, que es pretén lar amb la creació de les beques-préstec que realment suposen hipotecar la vida de l'estudiant abans que entri al mercat laboral .

El nou Estatut de l'estudiant (aprovat "a traïció" el 31/12/2010) estableix la creació del Consell d'Estudiants Universitari de l'Estat (CEUNE) com l'únic òrgan de representació estudiantil a nivell estatal (el president és el mateix ministre d'educació ) i al seu torn selecciona els seus components mitjançant un complicat mecanisme de democràcia indirecta que acaba imposant una falsa representació de l'alumnat. Aquest estatut mostra de nou l'absoluta manca de participació estudiantil en el sistema universitari espanyol (SUE) i en les reformes per les quals es veu afectat. D'altra banda els estatuts del PDI / PAS comporten una disminució dràstica dels contractes fixos i la seva substitució per contractes d'ocupacions temporals, aleatoris i dependents.

Organitzat, rebel·lat, no podem perdre temps!